UNA AUTÒPSIA EN VIDA

UNA AUTÒPSIA EN VIDA

El dia 1 d'octubre de 2017, fou un dia molt trist per a en Marçal González. Va eixir de casa seva, i tot just en travessar el llindar de la porta, començà a ploure.

Llamps i trons queien de valent, intentant assassinar a algun vianant que passegés pels carrers de la ciutat comtal, en hores intempestives com les d'aquella matinada. 

No sabia com, però sentia la presència d'un home que el seguia, entremig d'aquella boira espesa que cobria el cel ennegrit.

Va tombar cap a l'esquerra i entrà al col·legi electoral que tenia a tocar de casa.

En aquell precís moment -devien ser les vuit del matí-, (això no ho recordava amb exactitud), quan sentí unes sirenes que venien del barri de Gràcia. Tot seguit, aparegueren dos grups de cotxes de policia -una divisió de guàrdies civils seguits de tancs que apuntaven a la munió de persones que s'agrupaven i esperaven a que obrissin les portes de l'edifici; i una altre de policies nacionals-.

Començaren a disparar mentre en Marçal González, s'asseia a la mesa electoral corresponent. Li tocava ser-ne el president i en veure allò, el primer que fa ver va ser amagar les urnes. Tot seguit, un cop les va haver agafat, pujar a l'últim replà i entrar en una habitació secreta amagada entre els llibres.

Justament en aquell moment, quan va haver entrat, va intentar encendre el llum però no funcionava.

Va caure un altre llamp, que il·luminà durant uns segons, la saleta -els precisos-, per a poder veure que allà, -davant per davant-, tenia un zombi que l'amenaçava amb un ganivet i una metralleta.

Va tenir un calfred, però afortunadament no va cridar ni va fer soroll.

• Bon dia, senyor González... Què hi fa aquí?-. Digué l'estrany visitant.
• Bon dia i bona hora, tinent Roig. Què fa vostè, també aquí?
• Estic vigilant que els agents facin la seva feina correctament.

No tenia més remei que saltar per la finestra, per salvar els vots, però malauradament, el zombi li llegí el pensament i li disparà un tret.

Uns instants desprès, va caure a terra i al cap d'uns minuts, amb el ganivet, va començar a tallar-li l'abdomen.

Encara respirava -en Marçal-, cosa que posava més tensa, aquella escena.

Un policia trucà a la porta i abans d'obrir-la, en Roig va amagar el cadàver d'en Marçal. Sabia que era un policia perquè li havia vist l'uniforme amb els seus ulls elàstics (que podien mirar el que passava a fora d'aquella petita habitació).

Va obrir-la i el convidà a passar. El terra de fusta, feia soroll a cada passa que donava un d'ells -car la fusta era vella i seca-.

• Hola, tinent Roig!-. El saludà amb veu aspre.
• Han seguit les instruccions que els ha donat el jutge?-. Preguntà el zombi amb veu freda.
• Si. Els hem mort a tots, fins que no ha quedat cap independentista, viu. Desprès els hem anat buidant el cos i finalment els hem cremat en una foguera.
• Molt bé. Les Urnes?
• Pel que fa a aquestes, les hem agafat totes menys una.

En sentir aquelles paraules, agafà el ganivet -tacat de sang- i el va assassinar violentament.

Va agafar el cos i el tirà per la finestra que donava al jardí -ple de males herbes que estava al mig (entre l'escola i el gimnàs abandonat)-.

Seguí amb la seva feina durant unes hores i, en fer-se fosc, va marxar desprès d'instal·lar la bomba atòmica que li havia donat el president del govern espanyol.

No se'n va saber res més d'aquella barbàrie indígena, però de l'edifici se'n podria esmentar una cosa: no en va quedar ni gota de totxos.

Avui dia, encara es conserva la sang regalimada de tots els morts i algú diu, que encara es passeja el zombi per aquells terrenys de l'edifici -el qual havia estat l'Institut del barri de Gràcia- que va explotar el dia 31 d'octubre de 2017.

En Marçal morí amb només 18 anys.

En honor a totes les víctimes, d'aquell 1 d'octubre que buscant la llibertat amb les mans alçades van trobar la violència, que encara que no sigui l'esmentada, van sentir la mateixa impotència, angoixa i por que en aquest escrit de terror i sang i fetge.